Víctor Carrasco i Olga Álvarez, a l’assalt de l’hegemonia
Els experimentats múixers catalans, ambdós membres de l’equip RFEDI, encaren aquests dies la recta final en la preparació per a les primeres grans cites internacionals. De dues generacions diferents, comparteixen la passió per un esport que no s’entén sense la companyia dels seus gossos. Polònia i Suècia, primeres oportunitats per reafirmar el poder del múixing català.
Víctor Carrasco [28 anys, de Vallbona d’Anoia]
Campionat d’Europa IFSS a Suècia i Campionat del Món ICF a Polònia a l’octubre. Com planteges la temporada de múixing terra?
La cita de Polònia serà molt disputada i defensarem títol davant rivals que després em trobaré al Campionat d’Europa. De la prova europea a Suècia en tinc moltes ganes perquè l’any passat ens vam endur la plata però vam perdre la primera posició el segon dia per una sèrie d’errades. I en neu tindrem un gran objectiu amb el Campionat del Món de la IFSS a França.
Tot plegat ho tenim a tocar. Com creus que hi arribaràs físicament?
Des del maig estic treballant específicament per a aquests dos objectius de múixing terra, així que hi arribaré força bé físicament. En canvi, la Rona (la seva gossa) no hi arribarà segurament tan bé. Cada vegada s’avança més el calendari i això ens complica la preparació als que vivim al sud d’Europa, que hem de suportar temperatures altes que no pateixen al nord.
Fa uns anys vas tenir l’oportunitat d’entrenar amb la noruega Lena Boysen, 25 vegades campiona del món. Quines lliçons en vas extreure?
La Lena va ser molt simpàtica i oberta, ja que sense conèixe’ns em va convidar a casa seva. Va ser una manera més planera de començar amb aquest esport i tot aquell aprenentatge després el vaig posar en pràctica aquí. Va ser la guspira que em va permetre descobrir l’esport.
Sempre ressaltes la importància de saber interpretar el teu gos. Com se’n pot aprendre?
És una tasca molt del dia a dia, d’observar-lo i estar amb ell moltes hores, veure com és i adaptar-te a ell. Quan surto a córrer ja noto com està, i quin grau d’intensitat li puc demanar. I, com nosaltres, també pot estar cansat i és llavors quan tu t’has d’anticipar i donar-li descans, o modificar els entrenaments.
Compagines la faceta de múixer amb la de jardiner. La porta al professionalisme està oberta?
Ho vaig provar però no tenia els recursos suficients per subsistir d’un esport que demana invertir. De totes maneres, m’agradaria dedicar-me al món del gos de competició i potser ser entrenador o coordinador. També m’agradaria obrir un negoci o impulsar activitats amb la meva parella, que és veterinària.
Olga Álvarez [47 anys, de Barcelona]
Arriba una temporada on, entre altres reptes, defenses un títol de primer nivell, l’or mundial en gossos nòrdics de l’WSA.
Serà apassionant i exigent, amb un calendari que s’ha vist una mica condicionat per la disponibilitat dels gossos. A principis d’octubre aniré al Campionat del Món ICF, on competiré de la mà del Bruce, un gos que no és meu però amb qui vaig guanyar l’Europeu la passada temporada. I el novembre, a Eslovàquia, defensaré el títol de campiona del món de gossos nòrdics WSA amb en Sheppard, que sí que és meu.
Per tant, un mes escàs per afrontar el primer gran test internacional. Com hi arribes?
Ha estat una preparació molt accelerada perquè m’ha condicionat una lesió. Entre el tram final de la temporada passada i l’inici de l’estiu vaig patir una tendinitis al lligament intern del peu dret que m’ha tingut parada diverses setmanes. Fins a finals d’agost no he pogut començar a fer entrenaments de qualitat perquè la tornada havia de ser progressiva i evitar recaigudes.
Fa només 8 anys que vas començar amb aquest esport. Com valores la trajectòria?
En el passat ja havia competit, per exemple a cavall, però el món del gos em va agafar per sorpresa. Ja el primer any vaig acabar campiona d’Espanya però encara no m’atrevia a competir internacionalment. És un esport molt bonic que uneix natura, animals i esport.
A la teva edat segueixes lluitant per victòries. Fins a on arriba la carrera esportiva d’un múixer?
Per mi també ha estat una sorpresa perquè quan vaig començar en aquest esport ja estava a la categoria de veteranes. La simbiosi entre esportista i gos fa que hi hagi molt camí per recórrer.
Per què vas decidir-te pels gossos nòrdics?
Un noi em va regalar un gos nòrdic, i allà va començar tot. He estat anys competint en proves amb categories separades, ja que els gossos nòrdics són molt bons en resistència però necessiten unes condicions meteorològiques i distàncies diferents. La majoria que corren són de caça, amb una velocitat més alta. I aquí està el mèrit: sumar grans resultats en condicions que per als gossos nòrdics no són favorables.
I com valores aquest primer tast amb l’skijoring realitzat la temporada passada?
Em va encantar però són conscient que em vaig precipitar, debutant als Campionats de Catalunya i d’Espanya. No és fàcil però vull perfeccionar el meu esquí i progressar també en aquesta modalitat.
Imatges: Photoset | Jordi Santacana | Canicross CrossMadrid
