Toni Monterde, el mestre del cronometratge

Una professió sense marge d’errors requereix unes habilitats i caràcter especials. Cronometrar mil i una curses, a vegades en condicions meteorològiques complicades, demana una capacitat de concentració, precisió i reacció a prova de bala.  

Toni Monterde és el cronometrador de moltes de les competicions d’esquí que tenen lloc al nostre país i que conformen el calendari de la FCEH, i amb la seva empresa TM Sports Timing ha adquirit un prestigi notable més enllà del nostre territori. Tot i haver anunciat més d’una vegada, en petit comitè, que plegava veles, la seva passió per la professió el manté al peu del canó. I per molts anys més, Toni.

La teva professió, aparentment, exigeix ser metòdic. És així?

Et demana ser metòdic sí, però també estar molt concentrat, sense distraccions. S’han de tenir clares unes pautes, com el control de la sortida i l’arribada, la portella de sortida, les cèl·lules… S’ha de ser rigorós.  

La pressió que pots sentir un cop es dóna el tret de sortida. Es manté?

La pressió hi és sempre perquè tens la responsabilitat de la cursa a les teves mans. Però potser cal mirar-ho des del costat positiu. Com em va dir un company un dia: “El dia que no tinguis nervis, et relaxaràs i fallaràs”.

Potser ajuda a digerir millor aquesta pressió l’entorn natural on acostumes a treballar.

Em va venir donat per les circumstàncies. Tot va començar amb un curs de cronometratge, després amb col·laboracions puntuals i d’allà a una professió de molts anys. Per a mi, que m’agrada la muntanya, és un luxe poder estar sempre rodejat de grans paisatges. Ara, està clar que t’ha d’agradar perquè les condicions, a vegades, no són fàcils. Fred, calor, vent, pluja…

.

“La pressió sempre hi és; és necessària per no relaxar-me i fallar “

.

Recordes el pitjor dia que has viscut a la muntanya com a cronometrador?  

N’he patit diversos de dolents, especialment a l’hivern, com una competició d’esquí de muntanya a Candanchú. Tot i la pluja i el vent, es va voler tirar endavant la prova i recordo com se’ns estaven mullant tots els aparells que teníem, inclosos els ordinadors i la impressora. Pensava que en qualsevol moment petava tot.

Des dels teus inicis, el 1990, fins ara, has percebut una evolució en la professió?

La millora tecnològica, per sort, és molt gran i ara gaudim de més fiabilitat, precisió i rapidesa. Quan vaig començar preníem els temps manualment a la sortida i a l’arribada i fèiem sumes i restes per obtenir la classificació final. No disposàvem dels programes informàtics d’ara, ni tan sols d’ordinadors. Una millora notable va ser el servei de live, amb el que qualsevol persona pot seguir una cursa des de casa.

Treballar amb tecnologia comporta que, a vegades, aquesta falla. Hi ha alguna xarxa de seguretat quan això succeeix?

Sempre porto el material per duplicat, així m’asseguro que la prova es pot desenvolupar amb normalitat encara que se m’espatlli algun dels components de l’equip. Sempre he de tenir un pla B tot i que és cert que, en competicions d’un cert nivell, ja és obligatori tenir duplicat cert material.  

Una màxima de l’entorn tecnològic és que, en certes feines, una màquina acabarà substituint l’humà. En el teu cas ho veus factible?

Que ens puguin substituir al 100% ho veig difícil perquè sempre hi ha molts factors a tenir en compte, i en el cas dels esports d’hivern convé estar sobre el terreny per comprovar que tot funcioni com cal. Ara bé, en altres esports ja passa que s’instal·la el cronometratge i es controla des de casa.

.

“Som com els àrbitres de futbol, que gairebé només es parla de nosaltres quan cometem errors”

.

Sembla que el xip s’ha consolidat com un mètode molt utilitzat en el món de l’esport. És el més fiable? 

No, el més fiable i precís segueix sent la cèl·lula fotoelèctrica, especialment en esquí alpí on els resultats són molt ajustats i hi ha diferència de centèsimes. Sí que és cert que en altres esports, on no importa tant el temps com la posició de l’esportista, s’utilitza força el xip d’un sol ús, que no és tan precís, i el transponder, que per exemple s’utilitza en esquí de fons i és molt fiable.

Sovint treballes en competicions que tenen lloc en alçada. Això t’afecta en algun sentit?

En termes tecnològics no hi ha problema perquè no provoca errors, però sí que s’ha de tenir en compte que en certes proves no es pot pujar el material amb vehicle i ho has de pujar tu a pes. Més d’una vegada t’hi deixes l’esquena (riu).

Com definiries el valor d’un cronometrador en l’esport?

És bàsic. Sempre dic que som comparables als àrbitres de futbol, que només se’n parla quan cometem errors. Si es parla dels cronometradors, en general és per algun motiu negatiu. Sobretot en disciplines contra el rellotge, com l’esquí alpí, pràcticament no hi ha marge per a l’error.

Potser necessitaríeu un sistema de VAR, com el futbol.

En esquí alpí s’hauria de repassar la cinta que surt del cronòmetre, que et pot indicar alguna incidència, mentre que en esquí de fons, per exemple, sempre tenim una càmera a l’arribada i, si convé, podem revisar imatges de la competició.

.

Crèdits d’imatge: Ian Corless | Photoset.es | Arxiu Toni Monterde