Toni Grases: “Una pista d’esquí és un escenari hostil per al fotògraf”

Natural de Barcelona (1973), Toni Grases fa 18 anys que viu al Pallars Sobirà i 16 que és el fotògraf oficial de la FCEH. A més, cobreix altres disciplines mitjançant la seva marca Photoset.es. Reconeixible per la seva actitud positiva i proactiva, Grases es converteix en un camaleó quan cobreix una competició. Desapareix entre la multitud i l’entorn natural, es manté fora de la vista durant unes quantes hores i apareix, quan un menys s’ho espera, amb un recull de fotografies a la càmera de primer nivell. Feina feta. Quina és la següent?

.

Què et porta a agafar la càmera per primera vegada?

El meu pare era un gran aficionat a la fotografia i per la comunió ja em van regalar una càmera. Era una kodak pocket de 110mm. Cap als 17 anys l’afició a la fotografia va unir-se a la del motor. Amb un objectiu molt curt, de 70mm, fotografiava curses de supermotard, on m’havia d’arriscar molt apropant-me a peu de pista.

I recordes quan vas debutar a la neu?

Va ser a Boí Taüll, quan no en tenia ni idea d’esquí de competició i jo esquiava justet. Recordo el Carles Hidalgo donant-me consells per moure’m per la pista i el DT demanant que no m’apropés tant als corredors. Amb els anys he après a lluitar amb els Delegats Tècnics, que em volien fora de la pista. Volia treure una bona foto però vaig entendre el risc que corria.

I d’allà a la FCEH.

Amb la Federació fa 16 anys que treballem plegats. Cobria curses de motos de trial per al Bultaco Sport Classic quan vaig conèixer l’Agustí Vilà, que em va explicar com estava organitzat el Pirineu. L’oriental el cobria l’Albert Palau, la Vall d’Aran el Francesc Tur, i quedava vacant l’occidental. I vaig aprofitar l’ocasió per oferir-me a la FCEH.

“Per capturar una bona imatge és clau veure d’on ve la llum; un truc per saber-ho és mirar-se els peus”

Quins obstacles et trobes càmera en mà en una pista d’esquí?

Fa fred, el terra està glaçat, les llums són molt difícils… Diguem que és un ambient hostil per al fotògraf. Normalment busco les portes més complexes, que es troben al mur. I com que allà no acostumes a veure venir l’esquiador has d’estar en tensió. Acabes baldat!

Dia assolellat o ennuvolat?

Per a la neu és molt millor assolellat, ja que la llum del sol fa que hi hagi relleu a la neu. Però cada pista és un món. Les que estan orientades cara nord, com Espot, fa que disparis a contrallum, i afegeix dificultat. És clau controlar la llum. Ara, el pitjor és la boira. 

Per tant, què ens recomanes si volem fer fotos en un entorn de neu?

Per construir una imatge és molt important veure d’on ve la llum. Un bon truc per saber-ho és mirar-se els peus, i així veure cap a on es projecta l’ombra. També és bo disparar, sempre que es pugui, amb la llum directa al subjecte, no a contrallum. I fixar-se en el segon pla per arrodonir la imatge.

Igual que les persones, hi ha esports d’hivern més fotogènics que altres?

Personalment m’agrada molt fotografiar una prova de GS d’esquí alpí. S’assembla molt a les motos, amb els esquiadors baixant a molta velocitat, fent corbes i plegant-se com a Moto GP. També són molt visuals els esports de gel, tot i ser difícils de cobrir. Les pistes tenen poca llum, tot es mou molt ràpid i t’has d’anticipar als moviments.

Hi ha marge per a la creativitat?

Sempre que hi ha fotografia hi ha creativitat, però no sempre ho pots ser. En moltes competicions això queda en segon pla i em centro que la foto estigui ben enfocada, enquadrada, amb bona qualitat… Vaja, el que en diem clavar la foto.

“L’evolució tecnològica ha accelerat el problema més gran de la professió: l’intrusisme laboral”

Com està la teva esquena després de tants anys amunt i avall amb material a sobre?

Suposo que és inevitable que t’acabi passant factura portar 20 kg a la motxilla mentre esquies. Per això, aquest any he començat a anar a l’osteòpata. El Néstor de Baro em deixa com a nou.

.

.

I qui té la culpa d’aquests 20 kg?

Millor una imatge que cent paraules (mirar imatge superior adjunta). Sempre porto dues càmeres, un objectiu llarg i un curt, grampons i material de protecció per a les càmeres. En aquest entorn no saps mai quan es pot girar el temps i posar-se a nevar. 

Sabries dir quantes fotos tens arxivades a casa teva?

Calculo que vaig pel camí dels 3 milions. Són 20 anys de professió! A l’hivern són moltes fotos a pistes i, a l’estiu, al ràfting del Pallars, al millor riu d’aigües braves del país i dels cinc millors d’Europa.

I com ha influït l’evolució de les tecnologies en la teva professió?  

Per sort, vaig començar en la professió quan encara disparàvem en analògic. I això feia que disparessis més a consciència, mai a ràfegues. El salt al digital facilita l’assaig-error i s’aprèn més ràpid, però ha accelerat el problema més gran de la nostra professió, l’intrusisme laboral.

Sou cada vegada més els fotògrafs que denuncieu aquesta situació. Et sents desprotegit?

Totalment. Com a autònom no tenim ningú que ens protegeixi, ni un gremi que reguli els preus i obligui un fotògraf a tenir una credencial. Molts fotògrafs realitzen feines gratuïtes a canvi de material o simplement per un minut de glòria a les xarxes socials. De fet, sovint veus fotògrafs fent reportatges que els hi van grans. És una llàstima.

Quines mesures caldria prendre?

Els fotògrafs hauríem de reaccionar i fer que les autoritats pertinents fessin complir uns requisits mínims a l’hora de treballar. Si el client està obligat a pagar un mínim, aquest sempre voldrà un fotògraf que li faci un reportatge que estigui a l’altura. I així es faria una selecció natural que reduiria l’intrusisme laboral.

L’excepcional situació creada per la Covid-19 ha afegit un grau més de complexitat a la professió?

Sí, com a autònom he perdut moltes feines i no puc anar a treballar. Ara bé, la quota d’autònoms i els impostos s’han de seguir pagant igualment. Igual que molts autònoms d’altres professions, no sé com acabarem. Potser alguns haurem de canviar de professió perquè ens han ofegat els pagaments.

.

.

Algun repte professional pendent? 

Sens dubte, uns Jocs Olímpics. Tenir el privilegi de fotografiar als millors del món en diferents disciplines ha de ser bestial. L’esport és el que més m’omple i, a la vegada, el més difícil de fotografiar.

Et queda corda per a estona, doncs.

I tant. N’he invertit molt d’esforç però, per sort, també he comptat amb l’ajuda de marques i empreses que m’han fet confiança. És el cas de la marca HEAD, amb el Joan Vila, que m’ha facilitat material, així com, evidentment, la FCEH, amb la que mantenim una col·laboració que ja dura 16 anys. N’estic molt agraït!

.

Crèdits d’imatge: Alberto Alonso | Carles Hidalgo

Pàgina web Toni: Photoset.es