Relats Olímpics: Jordi Font, a punt de medalla
A les portes d’uns nous Jocs Olímpics d’Hivern, l’snowboard tornarà a tenir representació catalana de mans de Queralt Castellet. L’esportista sabadellenca va gaudir de la seva primera experiència olímpica a Torí 2006, al mateix escenari on el rider Jordi Font va completar el millor resultat d’un català en una gran competició internacional amb una 4a posició. Ara, 12 anys després, en fa balanç.
a
Ha passat ja més d’una dècada, dos Jocs Olímpics pel mig, i noves figures esportives que ens fan vibrar i ens enganxen a la pantalla del televisor, ordinador o mòbil. Pendents del que pugui fer la nostra estrella mundial, Queralt Castellet, que aspira a penjar-se la primera medalla olímpica d’un esportista català en uns Jocs Olímpics d’Hivern.
“Tot esportista que va a una competició vol guanyar, i ella ha fet una temporada de menys a més i arribarà molt forta. Però no vull dir que té opcions a medalla perquè ja té prou pressió”. No és una opinió qualsevol. Ho diu Jordi Font, sens dubte l’esportista català d’esports d’hivern que més a prop ha estat de pujar a un podi olímpic.
La topada més inadequada
El català arribava a Torí en un estat de forma molt bo, havent treballat molt dur els últims quatre anys. Preparat, il·lusionat i segur de si mateix. “Tot anava bé, tenia el circuit ben dibuixat al meu cap, però als entrenaments previs a la competició vaig patir una luxació d’espatlla després d’una topada”.
Una part del cos sensible, especialment important a l’hora de realitzar la sortida. “Probablement, amb l’espatlla bé hauria pogut arrencar al 100% i no haver d’avançar rivals al llarg de la cursa, com em va passar. Mai ho sabrem” reflexiona Font.
Aquell 16 de febrer, a la final, l’or va recaure en el nord-americà Seth Wescott, per davant de l’eslovac Radoslav Zidek, plata, i el francès Paul-Henri De Le Rue, bronze. Font va centrar la seva lluita amb el francès, en un frec a frec intens que va acabar amb els dos a terra, sent De Le Rue el més ràpid en aixecar-se i travessar la meta abans que el català.
Després de l’experiència a Torí, el rider també va competir als següents Jocs Olímpics, a Vancouver 2010. Tot i això, un cop més les lesions van ser un obstacle important en el camí de l’èxit, especialment dues de rellevància. Una al maluc el 2007 de lenta recuperació i la segona, una fractura de clavícula cinc setmanes abans de la gran cita. Va poder participar al Canadà, però encara llastrat per la lesió no va poder finalitzar la primera mànega classificatòria.
Actualment, Font treballa com a formador d’snowboard , una altra manera de viure l’esport. “No trobo a faltar l’adrenalina perquè la visc amb altres coses. Ara, per exemple, m’he aficionat al Speed riding i no t’explico l’adrenalina que sento quan el meu fill va per les pistes i jo el segueixo”.
La importància dels referents
Als Jocs Olímpics de PyeongChang hi haurà fins a quatre riders a la delegació espanyola: Castellet en Halfpipe i Lucas Eguibar, Regino Hernández i Laro Herrero en snowboard cross. Esportistes exemplars per a tota la canalla, que puja amb ganes de seguir els seus passos. I és que tenir un referent amb què emmirallar-se és important: “Lucas Eguibar em va confessar un dia que veure’m baixar als Jocs de Torí el va motivar a provar aquest esport. Per a mi això és un regal”.
Un esport en creixement que requereix un suport constant en molts sentits, per exemple incentivant la seva pràctica en les diferents categories: “Els més petits necessiten material per poder aprendre i practicar, les categories més grans diners per poder disputar les competicions, i els veterans un circuit amb el què poder seguir lligats a l’esport. Així es crearia una pinya que tiraria l’esport cap amunt” opina Font.
